ARTICLE: els insectes ajuden a augmentar la fragància de les flors

Setembre 10, 2015

Les flors pol·linitzades per insectes tenen una fragància més forta que les que es pol·linitzen amb el vent

Un estudi publicat a la revista Biochemical Systematics and Ecology i dut a terme per un equip d’investigadors del CREAF ha comprovat que la pol·linització per insectes augmenta l’emissió de les molècules responsables de l’olor de les flors. Les fragàncies de les flors són necessàries per atraure els insectes i garantir l’intercanvi de pol·len amb altres flors.

La fragància de les flors depèn del tipus de pol·linització. Així ho confirma un equip d’investigadors del CREAF, dirigit per Josep Peñuelas, investigador del CREAF i professor del CSIC, que ha comprovat que les flors pol·linitzades per insectes alliberen més varietat i més quantitat de compostos químics responsables del seu perfum que les pol·linitzades amb el vent.

Per una banda, les plantes anemòfiles es pol·linitzen amb el vent “com les oliveres, que tenen flors amb pol·len que es desprèn i és transportat fàcilment amb el vent”, diu l’investigador del CREAF i primer autor de l’estudi Gerard Farré-Armengol. D’altra banda, les plantes entomòfiles es reprodueixen gràcies als insectes, que transporten el pol·len d’una flor a una altra a la vegada que s’alimenten del nèctar de les flors, “la flor de Sant Joan, per exemple, té una de les fragàncies més característiques i és especialment atractiva per als insectes”, diu Farré-Armengol.

L’estudi ha analitzat les molècules responsables del perfum de les flors. Són els anomenats compostos orgànics volàtils (VOC per les seves sigles en anglès) i principalment són terpens i els seus derivats. El contingut d’aquests compostos químics és molt més elevat en les plantes entomòfiles, fet que demostra que les plantes que es pol·linitzen per insectes tenen una fragància més potent i detectable.

Els investigadors atribueixen aquestes diferències al fet que les flors entomòfiles necessiten atraure els insectes amb senyals, que poden ser visuals amb els colors vistosos dels pètals, o bé químiques, produïdes pels compostos volàtils percebudes amb l’olfacte.

També s’ha constatat que les flors alliberen un tipus de compostos volàtils o un altre depenent del grup d’insectes que les pol·linitzen. “Per exemple, les flors pol·linitzades per papallones no tenen la mateixa fragància que les que normalment es pol·linitzen per abelles”, comenta Farré-Armengol.

Fer bona olor per salvar la descendència

Algunes plantes com la farigola o la sàlvia són entomòfiles i deixen la porta oberta als insectes pol·linitzadors, però a la vegada poden fecundar-se elles mateixes perquè els seus gàmetes masculins i femenins són compatibles. “Es tracta d’una estratègia de reproducció útil quan hi ha pocs insectes pol·linitzadors a l’abast”, diu Farré-Armengol. Fins ara es considerava que aquestes espècies autocompatibles no necessitaven emetre senyals químics gaire potents perquè si podien autoreproduir-se la pol·linització creuada mitjançant la intervenció dels insectes quedava en un segon terme. Sorprenentment, l’estudi revela que aquestes plantes entomòfiles i autocompatibles són les que tenen les fragàncies més potents i més diverses.

“El fet de trobar fragàncies fortes en plantes que podrien reproduir-se elles mateixes remarca encara més el paper dels insectes pol·linitzadors en els ecosistemes. Les plantes prefereixen que les pol·linitzin aquests animals perquè així intercanvien el pol·len amb flors d’altres plantes. D’aquesta manera mantenen la variabilitat genètica dels individus i asseguren la supervivència de l’espècie”, conclou l’investigador Farré-Armengol.

FONT: Blog CREAF, 1 de juliol 2015


ARTICLE: què s’entén per ratafia?

Juny 25, 2015

La ratafia és un típic licor català que s’ elabora pels volts de Sant Joan, quan les herbes aromàtiques estan en la seva saó.

Podríem definir la  Ratafia Catalana de la següent manera:”Licor fet a base d’ aiguardent o anís, o bé una barreja dels dos, amb possible adició de sucre i maceració de nous verdes,  i plantes (herbes, espècies, escorces, flors”. N’ hi pot haver de monogràfiques- en què hi dominen les nous , una herba o una fruita, com la cirera- i versions d’altres països, que poden tenir o no el nom de ratafia.

A Catalunya la seva àrea d’extensió correspon a tota la regió de Girona- Als i Baix Empordà, Garrotxa, Pla de l’ Estany, Gironès, Selva, Ripollès i, des del Pirineu, a les comarques centrals i occidentals, en una línia transversal que va d’ est a oest: Pallars, Alt Urgell, Vallès, la Segarra, les Garrigues. Es a dir, que és una tradició localitzada a la major part de la Catalunya Vella. També es troben ratafies a al resta dels Països Catalans, si bé sota altres noms: licor o aigua de nous (aiga de nodes, a la Vall d’ Aran), herbes o herbes seques (Balears), herbero, brossa, brosses,cantàbria, carnot, herbetes,herbeta(País Valencià). A vegades són licors monogràfics: licor de tomanyí (cantueso, en espanyol), de frígola, de maria lluïsa, de menta,”de fenoll”, “amarguet” (genciana) , “salvieta”, herba de Sant Joan. A Occitània s’ anomena també ratafia, licor de Sant Joan o aigua de nous.

A França estricta, el nom es refereix a una beguda alcohòlica força diferent, relacionada amb la zona de producció del xampany. Es, de fet, un aperitiu elaborat amb aiguardent i most, que també s’ elabora als Estats Units. Són encara més generals les ratafies, licors o brandis de cireres (i altres fruites, com els aranyons o patxarans bascos), que trobem de Portugal a Gràcia, de França a Anglaterra, dels Països Catalans a Rússia.

Podeu trobar una explicació més extensa, així com una recepta d’elaboració de ratafia, aquí.

Font: Jaume Fàbrega. Voleu fer ratafia? Ratassia, herbes, herbes seques, herbero, brosses, carnot, herberet, herbeta, herbetes, aigua de nous, anovat, vi de nous, aigua de nodes. Bona Vida. Blocs Vilaweb.


ARTICLE: L’aranyó, més enllà del patxaran

Mai 19, 2015

 

De la bardissa a la taula. Etnobotànica de l’aranyoner

AUTOR: Daniel Climent i Giner

En la Revista Mètode surt aquest interessant article sobre l’aranyoner (Prunus spinosa), del que us n’oferim algun fragment:

L’ARANYONER, DE PARE DE LA BARDISSA A MARE DEL BOSC

(…) Ens referim a l’aranyoner (Prunus spinosa L.), un arbust eurasiàtic que pot assolir aspecte arbori amb entre 3 i 5 metres d’alçària i que participa de paisatges singulars, les bardisses, bolics vegetals on arbustos i lianes formen conjunts intricats, atapeïts, amb una cobertura excepcionalment elevada. Les bardisses són dignes de gaudi i d’estudi des del punt de vista ecològic, fitosociològic, paisatgístic i etnobotànic. (…)

(…) Les bardisses d’aranyoner també s’han estès amb vigorosa embranzida pels paisatges mediterranis, seguint la ruta de les valls i de les vores de cursos d’aigua, dels boscos talats i dels marges de cultius. Així ens ho recorden topònims com el Bancal de l’Aranyoner (Serra d’Aitana, a la Marina Baixa), el llogaret de l’Aranyonet (Serra de Merola, al Berguedà), el castell de l’Aranyó (les Garrigues), o el coll i el puig de l’Aranyó, al massís de l’Albera (entre les planes de l’Empordà i el Rosselló). (…)

L’ARANYONER COM A «ESPÍ NEGRE». OFICIS I INSTRUMENTS

(…) L’aranyoner també pot viure tot sol, protegit per espines llargues, disposades ortogonalment, i tan lacerants com recull la dita pirinenca «què és dolor?: una punxada d’aranyó». Les espines es transformen en rames d’on ixen fulles, flors, fruits, i noves espines, fins formar un conjunt dens, intricat, impenetrable.

La negror de l’escorça és recollida en fitònims indicadors d'”espina negra”, com l’anglès blackthorn, l’alemany Schwarzdorn, els francesos épine noire o buisson noir (“arbust negre”), l’italià spino nero, el castellà espino negro, l’euskera arantzbeltz, el való noere sipene…

Durant l’Edat Mitjana el pigment melànic responsable d’aquesta negror s’extreia amb aigua bullent i, barrejat amb vi, servia com a tinta en els scriptoria dels monestirs, on resten manuscrits medievals cal·ligrafiats amb aquesta tinta; però, com que era fotolàbil es va substituir per uns altres de més resistents a la llum.

La fusta de l’aranyoner és molt dura, apropiada per fer mànecs d’aixada i de destral, petits objectes tornejats i bastons. I les rames d’aranyons, subjectes entre estructures de fusta apropiades, constituïen els carrassos, plataformes punxants amb què s’esmicolaven els fems al Pirineu català i el repartien pel terreny abans de llaurar-lo (…)

L’ARANYONER EN FLOR

(…) Per als agricultors alemanys la blancor de l’aranyoner florit constituïa un indicador agrofenològic de primer ordre, tant per comprovar la germinació del cereal com per planificar-ne la sega: «si l’aranyoner està blanc com la neu, és hora d’anar a veure l’ordi»; i «com més prompte floresca l’aranyoner, més d’hora haurem de segar»; de fet, feien el següent càlcul per decidir la sega: havia de començar tants dies abans de Sant Jaume (Jacobi-Tag, 25 de juliol) com els que hi havia hagut entre la florida de l’aranyoner i el dia de Sant Jordi (Georgi-Tag, 23 d’abril). (…)

FRUCTIFICACIÓ. ELS NOMS DELS ARANYONS

(…) A començament de la tardor maduren els aranyons. El fitònim prové dels noms de la pruna en basc, aran, i en cèltic, agranio, i que també han originat aranhon i agranhon (Occitània), arañón (Aragó) i marañón (Rioja, Baixa Navarra).

Per indicar l’arbust «que en produeix» s’afegeix el sufix –er: aranyoner. Un nom que es presta a fer embarbussaments com: «Un aranyoner ben aranyonat,/ qui el des­aranyonaria?/ jo el desaranyonaré/ i bon desaranyonador seré».

La producció d’aranyons varia molt d’any en any, i existeix la creença popular que els hiverns particularment durs la incrementen, alhora que minven la de gra i de fenc: «any d’aranyoner, any de poc graner», i «any d’aranyons, pocs garberons», equivalents als castellans «año de endrinas, pocas hacinas», «endrino abundoso, invierno riguroso» o «año de endrinas, nieve hasta las cortinas».

Els aranyons són menuts i amb el peduncle relativament curt. I tant la pell com la polpa, el pinyol i la llavor tenen interès etnobotànic: medicinal, gastronòmic, toxicològic, lingüístic, etc. (…)

EL PINYOL, LA LLAVOR, I EL NOM D'”ESCANYAGATS”

(…)  El pinyol d’aranyó és oval, comprimit i arrugat. Com que ocupa la major part del fruit, aquest rep el nom de quinyol (< pinyol) a la Vall d’Albaida (Conca, 1996).

Hi ha, però, un altre fitònim relacionat amb el pinyol sobre el qual convé detindre’s. Al novembre del 2006, a la secció «Històries naturals» de la revista El Temps, Martí Domínguez es preguntava la raó del fitònim escanyagats, aplicat a Prunus spinosa pel fet que els gats que mengen aranyons pateixen un episodi d’ofegament, d’oclusió faríngia o escanyament (ex-cannare, pel canó de la gola) que acaba amb la mort.

El problema plantejava un repte a l’etnobotànica: el d’anar més enllà del recull, cartografia i sistematització de dades, per tractar d’interpretar-les.

Nosaltres creiem que la ingesta de la llavor n’és la causa, ja que conté amigdalina, un glucòsid que per hidròlisi enzimàtica produeix benzaldehid, glucosa i cianur d’hidrogen (HCN). Tot i que aquest és tòxic a partir de determinades dosis, pensem que no n’és el causant de la mort, sinó el benzaldehid, que en degradar-se a l’intestí es transforma en àcid benzoic/benzoat, al qual els gats tenen una hipersensibilitat molt acusada, fins el punt que dosis relativament petites els causen una mena de xoc anafilàctic que pot conduir-los a la mort. (…)

ARANYONS PER GUARIR, MENJAR I BEURE

(…) En medicina popular s’han fet servir les tisanes amb flors d’aranyó com a laxants suaus. Per contra, els aranyons secs, cuits en arrop, i els xarops i confitures d’aranyó poden servir com a medecines per a diarrees segons la proporció de tanins que conserven.

Els aranyons també es poden menjar: a Eslovènia fan de guarnició en un dels plats tradicionals, la jota, un xucrut de cols fermentades.

I si es confiten en aigua i sal perden l’aspror; a la comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre –vora el País Valencià– mengen així els rigüejos, aranyons i prunes silvestres (Prunus insititia) deformats per l’atac d’un fong, Taphrina pruni, que prospera si ha plogut quan l’arbre estava en flor; com que els fruits atacats no solen desenvolupar pinyol, resulten ideals per menjar confitats.

El màxim cultural dels aranyons són, però, les begudes alcohòliques. (…)

Article complet

 


EMPRESA: Alqvimia, cosmètica per ser feliç

Abril 30, 2015

A Via Empresa (diari empresarial de Catalunya), el passat 27/04/2017 va sortir aquesta notícia:

Alqvimia, cosmètica per ser feliç
Aida Corón Girona 27|04|2015
Pionera en aportar productes ecològics i naturals al sector a Espanya, l’empresa catalana compta amb una trajectòria de 30 anys demostrant que combinar tradició i innovació és la millor fórmula
Vull viure de quelcom que m’agradi, perquè vull ser feliç”. Si algú pregunta a Idili Lizcano sobre el naixement de l’empresa que va crear el 1984, la seva resposta segurament serà aquesta, que no és més que la reflexió que va fer-se a ell mateix quan va adonar-se del seu do i passió per l’art de la perfumeria.

La companyia en qüestió és Alqvimia, pionera en la introducció de la cosmètica natural a Espanya, i de les primeres a Europa. Tot i que ja fa 30 anys que Lizcano va començar a fer proves al laboratori alquímic de Tortellà (La Garrotxa), avui dia encara crea fórmules noves en aquella masia envoltada de natura. Hi ha, però, una gran diferència: llavors lluitava per fer-se un lloc entre les grans marques; ara intenta innovar aportant més varietat i qualitat en les seves gammes, però com a empresa líder del sector.

La suma de la tradició i la innovació

Ell, la seva dona i el seu mestre van ser les tres úniques persones que treballaven a Alqvimia a inicis dels anys 80. “No tenia diners ni recursos”, recorda Lizcano, “però sí tenia habilitat per aquest art, i molta il·lusió i empenta”. Llicenciat en Filosofia, va aventurar-se al món empresarial després de tenir una “espècie de profecia” que li va dir que “per ajudar el món, havia de crear una empresa”, explica.

La matèria primera que usa és 100% natural i els productes estan elaborats amb les tècniques de la perfumeria i alquímia més tradicionals. Només incorporen un element nou: les innovacions tècniques i científiques dels nostres temps que permeten millorar els productes.

Precisament la primera gamma que va sortir va ser ‘Reina d’Egipte’ el 1990, avui dia encara es pot trobar al mercat. S’ha convertit en una de les icones de la marca i es ven com un producte no només cosmètic, sinó com un revitalitzant de la bellesa, autoestima i seguretat de la dona.

Valors que fan empresa

La personalitat d’Alqvimia té tres pilars: feminitat, sostenibilitat i economia humanitzada. “Estem fent coses pels homes, però el nostre fort ha sigut i és la dona, tot el que creem vol contribuir a la seva transformació positiva”, diu Lizcano. Ho fan amb un procés de producció ecològic que rebutja totalment el que és artificial i l’experimentació amb animals. “Perquè ens devem a la natura i al que ella ens dóna”, afegeix.

En l’economia humanitzada que defensen, hi contribueixen amb unes condicions laborals on l’empleat és cabdal. “El nostre lema és que la riquesa es produeix quan comparteixes el que tens”, remarca el fundador, pel que el treballador és una de les seves principals preocupacions.

Alhora, Lizcano i la seva companyia defensen els nous hàbits de consum que està adquirint la societat: “Hi ha una presa de consciència general. Igual que vigilem l’alimentació, busquem cosmètics més naturals, i això és el que contribueix a l’economia més ètica”. “Això i contractar gent del territori quan necessites fer alguna cosa perquè la riquesa es quedi en l’entorn local”, puntualitza.

Article complet a Viaempresa


ARTICLE: el bosc invisible o què hi ha darrera les aromes?

Abril 14, 2015

Un passeig entre sureres i pins, un dia de calor, també ens permet apreciar un altre bosc invisible: l’olor embriagadora és una clara indicació que les plantes emeten a l’aire grans quantitats de compostos orgànics volàtils. L’isoprè és el compost emès en majors quantitats. Sembla que emetre’n ajuda l’aparell fotosintètic de les fulles a recuperar-se d’episodis breus de temperatures superiors a quaranta graus. Aquestes temperatures poden assolir-se en fulles exposades directament al sol fins i tot en climes temperats. Després de l’isoprè, les plantes emeten grans quantitats de terpenoides. Els terpenoides són un grup molt gran i divers de compostos orgànics derivats de l’isoprè. La maquinària bioquímica de les plantes acobla molècules d’isoprè de diverses maneres i, després, modifiquen les molècules resultants per donar desenes de milers de substàncies. Entre aquestes, els monoterpenoides, derivats de l’acoblament de dues molècules d’isoprè, són importants a la cuina, donat que són els principals components de les aromes de moltes plantes.

El sabor distintiu de les herbes aromàtiques és el resultat de la contribució de distints components volàtils. Les plantes d’espècies diferents generen, en principi, barreges específiques de compostos volàtils. Però, fins i tot en plantes d’una mateixa espècie, les diferències genètiques i les diferents condicions ambientals (clima, geologia) donen lloc a barreges diferents i, en aquestes, predominen els monoterpenoides. En el romaní trobem eucaliptol, pinè, terpineol, borneol, mircè i càmfora; en el timonet, pinè, cimè, linalol i timol; a l’orenga, carvacrol i timol; al llorer, eucaliptol, pinè, linalol, eugenol i metil-eugenol. Així doncs, emprant combinacions de diferents herbes aromàtiques, el que estem fent és combinar diferents monoterpenoides.

Una característica d’aquests compostos és que tenen activitat biològica. És normal: aquestes substàncies les fan servir les plantes per protegir-se de distintes tensions i per comunicar-se amb altres plantes, proporcionant informació –o desinformació– a mutualistes i competidors. Per això tenim substàncies antimicrobianes, fungicides, repel·lents d’insectes… I moltes tenen altres accions (analgèsica, antiinflamatòria, expectorant, desinfectant…) que fan que aquestes herbes hagen representat un paper fonamental en les medicines tradicionals. En aquest sentit, podem recordar que s’ha proposat que l’ús d’espècies a la cuina està relacionat amb les seues propietats farmacèutiques: sembla que permeten reduir la càrrega de patògens i paràsits dels aliments abans de cuinar-los, i que n’eviten el desenvolupament en cas d’un emmagatzemament llarg.

Les sorpreses amb aquests compostos volàtils no acaben a la cuina. Darrerament s’ha assenyalat que les emissions d’isoprè i de terpenoides, entre les quals destaquen les de monoterpenoides, representen un paper fonamental en la química i la física de l’atmosfera. Això és gràcies a l’acció reguladora de la capacitat oxidativa d’aquesta, ja que estan implicats en la generació d’ozó en superfície, on es comporten com a contaminants i, a més, com a gasos d’efecte hivernacle. Aquestes substàncies també estan implicades en la formació d’aerosols en superfície. Aquests aerosols són una suspensió de petites partícules sòlides en aire, i aquestes partícules afecten el desenvolupament de núvols i les precipitacions.

Article: El bosc invisible

Autor: Fernando Sapiña, Director de l’Institut de Ciència dels Materials, Parc Científic. Universitat de València.

Font: Mètode 84, Hivern 2014/15.

Article sencer


ARTICLE: natural no és sinònim d’innocu o eficaç

Març 17, 2015

A internet s’ofereixen molts complements alimentaris composats per productes naturals, incidint en el fet que “no porta cap component químic en la seva composició” i aclarint que que es poden prendre sense recepta mèdica perquè «no té components que afecten l’organisme»….podem estar tranquils amb aquestes afirmacions?

Pere Estupinyà, escriptor i divulgador científic (Nova York) ho discuteix en el seu article “Por als herbolaris” a la revista Mètode 84, Hivern 2014/15:

 

Ja és el tercer cop que m’ofereixen pastilles per a l’erecció. No, no és que em facin falta… (ehem). El que passa és que, havent escrit un llibre de ciència i sexe, algunes empreses em parlen dels seus productes, m’imagino que per veure si m’agraden i en faig certa publicitat. No ho veig necessàriament problemàtic, i al final la setmana passada en vaig provar unes. Però el resultat em va deixar molt pensatiu.

Les primeres pastilles que em van oferir ja fa un any i mig es deien Naturagra, i eren molt –però que molt– especials. Fixeu-vos si ho eren que segons la seva web es tractava d’un complement alimentari compost per productes naturals que –atenció– «no lleva ningún compuesto químico en su composición». Impressionant! No? Deuen ser «pastillas de vacío».

De fet, a la secció «preguntes freqüents» de la web aclareixen que es pot prendre sense recepta mèdica perquè «no té components que afecten l’organisme». Un poc contradictori quan després diu que fa la mateixa funció que la Viagra o la Cialis… Això sí, sense cap contraindicació pel fet de tractar-se d’un producte 100% natural.

Això últim és el que més em va sobtar. Jo no negaré d’entrada l’eficàcia de les pastilles. Sobretot perquè, al cap i a la fi, això de les ereccions depèn en gran mesura del sistema cardiovascular i, efectivament, hi ha moltes substàncies naturals que poden ser vasodilatadores i facilitar la potència sexual. Res en contra pel que fa a aquest plantejament, que fins i tot té suport científic.

Però aquesta idea que pel fet de ser natural no té contradicacions… això ja no ho tinc tan clar. El cafè també és un producte natural, i si tens la pressió alta, segurament el metge et recomanarà moderació.

De fet, seguint l’argument plantejat, imaginem que una empresa prepari unes pastilles «para la atención» a base d’extracte de cafè, i que tinguin l’equivalent en cafeïna de deu tasses. Possiblement sí que funcionarien per a l’atenció, però, per molt naturals que fossin, massa saludables no deurien ser i, sens dubte, tindrien efectes secundaris. Alguna cosa semblant podria ocórrer amb un producte per a l’erecció que funcionés a força d’alterar el sistema cardiovascular: per molt que fos un extracte de productes naturals, si s’haguessin passat, podria fins i tot ser perillós. Vaig demanar a la representant de Naturagra si tenien algun estudi –per petit que fos– que expliqués quins ingredients porta i que assegurés que no té efectes adversos, però no em van respondre. Mmmm… sospitós. Vosaltres us fiaríeu abans de la Viagra o de Naturagra? De fet… no us faria por prendre Naturagra?

….

Article sencer a la revista Mètode


ARTICLE: propostes d’ecoturisme botànic

Març 12, 2015

L’ecoturisme botànic, per posar-li un nom més específic, és el turisme enfocat a descobrir, aprendre, disfrutar i conservar els recursos associats als vegetals.

Què busquen doncs els ecoturistes botànics?

Tranquil·litat, paisatges nous o espectaculars, recursos naturals o culturals associats, activitats d’oci, cerca d’espècies desconegudes…però també es podria incloure els usos tradicionals que s’atribueixen a les plantes, especialment les herbes mediterrànies.

Estem parlant d’un enfocament etnobotànic, complementari en activitats a la pura observació de la flora

En aquest article “Propuestas de ecoturismo“, publicat per l’Asociación Vida Sana, l’etnobotànic Evarist March desplega aquests motius, dóna consells per abans de sortir a la natura, i proposa diferents indrets de la Península Ibèrica per anar a fruir de la botànica.

 


%d bloggers like this: